Isidoro Macabich - Isidor Macabich

Isidor Macabich
Isidoro Macabich

La vida de un sacerdote ibicenco
Isidor Macabich y Llobet nació en la ciudad de Ibiza / Eivissa el 10 de septiembre del año 1883, en una familia medianamente acomodada. La rama materna era ibicenca y antigua, pero el apellido Macabich —que desapareció de la isla con su muerte— tenía orígenes lejanos, probablemente eslavos. No obstante esta procedencia, la familia de su padre debía de haber arraigado hacía tiempo en España, porque su abuelo Isidor Macabich y Pavía, oficial de marina, era natural de Cartagena.

Tras recibir una educación primaria más o menos normal, ingresó, en edad temprana todavía, en el seminario diocesano. Su vocación religiosa, un poco influida inicialmente, quizás, por algunos problemas familiares, maduró con el tiempo y se confirmó con la ordenación sacerdotal (1907). Esta educación eclesiástica, recibida sobre todo en Ibiza / Eivissa (salvo una corta estancia en Figueres), sin pasar por la universidad, marca los límites y la magnitud del esfuerzo que representa su obra en todos los campos.

Durante los años de seminario ya se habían empezado a manifestar las aficiones históricas y poéticas que veremos deplegarse después. Como cura, continuaría igualmente las actividades de proyección pública que había iniciado de seminarista: escuelas nocturnas gratuitas, asociaciones religiosas, culturales o, incluso, sindicales, etc. Isidor Macabich fue un sacerdote “militante” en la efervescencia social y política que desembocaría en la guerra civil, y lo enfocó siempre desde una perspectiva marcadamente decantada a la derecha. Esto le valió, pasado el conflicto, las simpatías de los círculos oficiales.

Las clases en el Seminario y en el Instituto Nacional y, sobre todo, el periodismo fueron para él otros caminos constantes de influencia sobre la marcha de la sociedad ibicenca, a los ojos de la cual, estimado y respetado, se convertió en un auténtico símbolo.

El año 1913, a causa ya de su interés por la historia, había sido designado canónigo archivero, cargo que ocupó durante mucho años y que le permitió registrar a fondo el archivo de la Catedral de Ibiza / Eivissa. En 1951 es archidiácono, en 1953, arcipreste, y en 1960 —después de un breve periodo como vicario capitular, vacante la sede de Ibiza / Eivissa—, prelado doméstico del Santo Padre. Estas son los hitos de su sencilla vida sacerdotal, que se extinguía en una clínica de Barcelona el 21 de marzo de 1973.

Isidoro Macabich / Isidor Macabich

El poeta

Monumento a Isidor Macabich: Dalt Vila / Ibiza

Con más o menos intensidad, Isidor Macabich cultivó la poesía a lo largo de su vida, desde el año 1901 hasta bien cerca de su muerte. Esta es la producción literaria más extensa, constante y sólida que nos ha dejado.

La primera característica que hace falta notar es que —como la historia y el costumbrismo— las poesías de Macabich nacieron para la prensa local antes de ser espigadas y pasar al libro. Surgen de Ibiza / Eivissa y vuelven: es un círculo limitado de perspectivas que afecta todos los niveles de la creación. Esto y la relativa carencia de lecturas explicaría que su poesía muestre pocas coincidencias con las corrientes literarias del siglo XX. La misma vacilación lingüística de Isidor Macabich puede entenderse mejor si contamos con el público que tenía delante y los canales que usaba por comunicarse.

Durante una primera etapa —que podemos hacer llegar a 1929— es evidente el predominio de la lengua castellana. Los pocos poemas en catalán son extremadamente dialectales.

La proporción se invierte —predominio absoluto de los poemas catalanes, de lengua más unitaria— entre los años 1930 y 1936. A partir del 1937 y hasta el 1960, vuelve a cambiarse la relación: la poesía castellana es, con mucho, la más abundante. En cambio, del 1961 en adelante, predominan de nuevo los poemas en catalán, radicalmente.

Los resultados de tantas alternativas, reflejados al volumen citado de Obra literaria, son de calidad muy desigual. La obra castellana —escrita en una lengua aprendida en los libros— tiende a ser altisonante y barroca, y supera pocas veces la tónica de los “versificadores” de prensa.

Es en la lengua que hablaba normalmente, que Isidor Macabich nos ha dejado una obra poética interesante. En primer lugar, porque representa la incorporación de Ibiza / Eivissa a la literatura catalana. Pero sobre todo porque con este vehículo lingüístico —más vivido y adecuado a la temática, el ambiente y el público— llega a expresar aspectos de la vida ibicenca con una gran frescura (pensamos en las evocaciones medio “alcoverianas” de S’Aufabeguera o Espejismos, y los sentimientos más íntimos se traducen con una tensión verbal a veces considerable (algunas “Vesprals”, por ejemplo).

Isidoro Macabich - Isidor Macabich

Isidoro Macabich / Isidor Macabich

El valor de un trabajo
Según qué punto de vista se adopte al referirse a la obra de Macabich, podemos aplicarle los calificativos más diversos y contradictorios. Visto dentro el limitado espacio cultural de nuestra isla, en relación con las escasas aportaciones precedentes, su dimensión aparece gigantesca. Si lo observamos, en cambio, en el conjunto del mundo intelectual de su tiempo, adquiere unas proporciones mucho más naturales, y la dirección de su esfuerzo nos puede parecer perceptible en muchos aspectos.

De cualquier manera, resultaría pueril ponerse a hacer recuento de las empresas interesantísimas que habría podido llevar a cabo si su formación o su ideología hubieran sido otras.

Dejando de lado, pues, tanto las ficciones que querrían rehacer su larga vida con unos supuestos diferentes, como las mitificaciones exageradas, debemos reconocer la gran importancia de la obra de Isidor Macabich como punto de partida para nuevas investigaciones más profundas, amplias y críticas. Sus escritos son todavía la puerta por donde ha de entrar todo el mundo que quiera conocer Ibiza / Eivissa. Ojalá la traspasáramos con el entusiasmo que él tenía, y que nuestro esfuerzo fuera tan constante como el suyo.
 

La vida d’un sacerdot eivissenc

Isidor Macabich i Llobet nasqué a la ciutat d’Eivissa el 10 de setembre de l’any 1883, en una família mitjanament acomodada. La branca materna era eivissenca i antiga, però el llinatge Macabich —que desaparegué de l’illa amb la seva mort— tenia orígens llunyans, probablement eslaus. No obstant aquesta procedència, la família de son pare devia haver arrelat feia temps a Espanya, perquè el seu avi Isidor Macabich i Pavía, oficial de marina, era natural de Cartagena.

Després de rebre una educació primària més o menys normal, ingressà, molt jove encara, al seminari diocesà. La seva vocació religiosa, un poc influïda inicialment, potser, per alguns problemes familiars, va madurar amb el temps i es confirmà amb l’ordenació sacerdotal (1907). Aquesta educació eclesiàstica, rebuda sobretot a Eivissa (llevat d’una curta estada a Figueres), sense passar per la universitat, marca els límits i la magnitud de l’esforç que representa la seva obra en tots els camps.

Durant els anys de seminari ja s’havien començat a manifestar les aficions històriques i poètiques que veurem deplegar-se després. Com a capellà, continuaria igualment les activitats de projecció pública que havia iniciat de seminarista: escoles nocturnes gratuïtes, associacions religioses, culturals o, fins i tot, sindicals, etc. Isidor Macabich va ser un sacerdot “militant” en l’efervescència social i política que desembocaria a la guerra civil, i l’enfocà sempre des d’una perspectiva marcadament decantada a la dreta. Això li valgué, passat el conflicte, les simpaties dels cercles oficials.

Les classes al Seminari i a l’Institut Nacional i, sobretot, el periodisme van ser per a ell altres camins constants d’influència sobre la marxa de la societat eivissenca, als ulls de la qual, estimat i respectat, es convertí en un autèntic símbol.

L’any 1913, a causa ja del seu interès per la història, havia estat designat canonge arxiver, càrrec que ocupà durant molt anys i que li permeté d’escorcollar a fons l’arxiu de la catedral d’Eivissa. El 1951 és ardiaca; el 1953, arxiprest, i el 1960 —després d’un breu període com a vicari capitular, vacant la seu d’Eivissa—, prelat domèstic del Sant Pare. Aquestes són les fites de la seva senzilla vida sacerdotal, que s’extingia en una clínica de Barcelona el 21 de març de 1973.
Isidor Marí (UOC, Universitat Oberta de Catalunya)

El poeta

Amb més o menys intensitat, Isidor Macabich va cultivar la poesia tot al llarg de la seva vida, des de l’any 1901 fins ben prop de la seva mort. Aquesta és la producció literària més extensa, constant i sòlida que ens ha deixat.

La primera característica que cal notar és que —com la història i el costumisme— les poesies de Macabich van néixer per a la premsa local abans de ser espigolades i passar al llibre. Sorgeixen d’Eivissa i hi tornen: és un cercle limitat de perspectives que afecta tots els nivells de la creació. Això i la relativa manca de lectures explicaria que la seva poesia mostri poques coincidències amb els corrents literaris del segle XX. La mateixa vacil·lació lingüística d’Isidor Macabich pot entendre’s millor si comptam amb el públic que tenia davant i els canals que usava per comunicar-s’hi.

Durant una primera etapa —que podem fer arribar a 1929— és evident el predomini de la llengua castellana. Els pocs poemes en català són extremament dialectals.

La proporció s’inverteix —predomini absolut dels poemes catalans, de llengua més unitària— entre els anys 1930 i 1936. A partir del 1937 i fins al 1960, torna a capgirar-se la relació: la poesia castellana és, de bon tros, la més abundosa. En canvi, del 1961 endavant, predominen de nou els poemes en català, radicalment.

Els resultats de tantes alternatives, reflectits al volum citat d’Obra literària, són de qualitat molt desigual. L’obra castellana —escrita en una llengua apresa en els llibres— tendeix a ser altisonant i barroca, i supera poques vegades la tònica dels versificadors de premsa.

És en la llengua que parlava normalment, que Isidor Macabich ens ha deixat una obra poètica interessant. En primer lloc, perquè representa la incorporació d’Eivissa a la literatura catalana. Però sobretot perquè amb aquest vehicle lingüístic —més viscut i adequat a la temàtica, l’ambient i el públic— arriba a expressar aspectes de la vida eivissenca amb una gran frescor (pensem en les evocacions mig alcoverianes de S’aufabeguera o Miratges, i els sentiments més íntims s’hi tradueixen amb una tensió verbal a voltes considerable (algunes Vesprals, per exemple).
Randa. Cultura i història a Mallorca, Menorca i Eivissa (Barcelona, Curial, 1976).

El valor d’una feina

Segons quin punt de vista s’adopti en parlar de l’obra de Macabich, podem aplicar-li els qualificatius més diversos i contradictoris. Vist dins el limitat espai cultural de la nostra illa, en relació amb les escasses aportacions precedents, la seva dimensió esdevé gegantina. Si l’observam, en canvi, en el conjunt del món intel·lectual del seu temps, adquireix unes proporcions molt més naturals, i la direcció del seu esforç ens pot semblar perfectible en molts aspectes.

De qualsevol manera, resultaria pueril posar-se a fer recompte de les empreses interessantíssimes que hauria pogut dur a terme si la seva formació o la seva ideologia haguessin estat unes altres.

Deixant de banda, doncs, tant les ficcions que voldrien refer la seva llarga vida amb uns supòsits diferents, com les mitificacions exagerades, hem de reconèixer la gran importància de l’obra d’Isidor Macabich com a punt de partida per a noves investigacions més profundes, àmplies i crítiques. Els seus escrits són encara la porta per on ha d’entrar tothom qui vulgui conèixer Eivissa. Tant de bo si la traspassàssim amb l’entusiasme que ell tenia, i que el nostre esforç fos tan constant com el seu.
Randa. Cultura i història a Mallorca, Menorca i Eivissa (Barcelona, Curial, 1976).

Sobre les cançons pageses, a Del cancionero ibicenco

Aqueixes cançons (que dins d’es seu general prosaisme guarden no poques belleses, que ara no hem d’analitzar, i en últim cas sa bellesa de ses roses humils i espontànies) són cosa íntima i inseparable de sa nostra vida pagesa.

Tots en saben i en diuen, de cançons, pròpies i apreses d’altri. Ses mares adormen es infants cantussant-les amorosament. Elles acompanyen sa tasca de sa gent feinera; les diuen joves i al·lotes ses tardes de festa i ses nits de vetla a sa fresca de sa porxada o prop d’es tions que flamegen dins sa cuina. Són obligat complement de tota vertadera festa. Les mormolen es veis arrufats per dins ses cases; les parlotegen es menuts, pasturant es bestiar per ses marines…

Són bells romanços cavallerescs, de fonda arrel catalana, ecos llunyans de l’antiga joglaria; narracions de fets diversos; vides de sants, gloses sentencioses, cants d’enamorats; o sàtires, o ensenyances doctrinals, i oracions contrites, i gotxos d’alegria religiosa…

Són fets quasi sempre per gent que no sap de lletra. Sa seua factura general és sa d’es romanç octosíl·lab, però aconsonant o assonantat, indistintament, no sols es versos pars, sinó també es impars. En cantar-los o recitar-los, es fonen freqüentment sa darrera vocal d’un vers i sa primera de s’altre, i així es regularitzen versos que, escrits, resulten massa llargs.
L’Eivissa d’Isidor Macabich. Antologia breu (Eivissa, Institut d’Estudis Eivissencs, 1980)